Història

A les poblacions vuit-centistes el ball de bastons constituïa tota una institució, com encara gaudeix d’una certa importància a les poblacions on es conserven colles de bastoners.

Barcelona n’haviat tingut de formades i organitzades pels indianaires, o pintadors d’indianes. Gràcia no es podia quedar enrera, atesa la gran força expansiva i la gran puixança d’aquest nucli, i com que no hi havia indianaires se n’encarregava de l’organització de la colla de bastoners el gremi més afí als indianaires, el de teixidors.

Segurament que els bastoners graciencs devien tenir un repertori de balls com és corrent que el tinguin totes les colles i no creiem que la de Gràcia hagués de restar enrera, majorment si atenem la pletoritat que hom observa en tota la vida de la Gràcia viut-centitsta. Però nosaltres només hem pogut trobar una versió del ball anomenat El Virolet, que és comú a moltes poblacions i al qual hom aplica la coranda:

         Virolet sant Pere,
         Virolet sant Pau,
         que la catxutxa us queia,
         que la catxutxa us cau.

la qual, després dels fets de l’any 1835, fou rectificada en els dos versos darres i acabava:

         els hàbits del frare
         penjats en un clau.

La versió melódica del virolet gracienc és igual a la variant barcelonina i podem creure que els teixidors graciencs, en voler organitzar una colla de bastoners, van copiar els balls dels indianaires barcelonins. La coreografia del virolet és una de les més gracioses i escaients del vast repertori de balls de bastons de Catalunya dels quals en portem recollits més d’un centenar.

Així ens ha arribat aquest escrit, segons Emilia Julià calcetera de Gràcia, recollit al Costumari Català per en Joan Amades, que en els seus estudis sobre la cultura popular a Gràcia ens ho confirma: “Els tradicionals balls típics i els costums folklòrics formes part d’una autèntica cultura popular. Són també síntesi d’una manera d’ésser nascuda del poble i per al poble.”

La tradició oral ens diu que el ball de bastons és una antiga dança guerrera derivada de les velles danses hel·lèniques emprades per exercitar-se en el maneix de les armes. Més ençà, l’etnografia opina que reconeixen l’origen agrari i que els bastons no són pas els succedanis d’espases ni de llances, sinó els continuadors dels primitius bastons de cavar i remoure la terra precursors del càvec i de la fanga, ritual estés per tota la Mediterrànea des de l’Asia Menor.

A la peninsula ibèrica, predominà a Catalunya ja des de l’època medieval, unit generalment a representacions i comparses de dimonis, que en essència formaven part d’un mateix conjunt destinat a afavorir el creixement de la vinya.

El vestuari dels bastoners consisteix, en especial, de camisa i pantalons blancs, camalls amb cascavells, espardenyes de vetes i un faldellí. Simbolitzen dos bàndols que lluiten un contra l’altre diferenciats per dos colors.

La gent deia irònicament que els bastoners ballaven en calçotets ja que tenien per tals els pantalons blancs. Hi ha una corranda barcelonina aplicada a la tonada del ball de bastons que diu:

       Mireu els indianaries
       que fatxenderos que son;
       per portar faixa vermella
       s'han venut el pantalon.